En Martin: una ombra

Vaig recordar el dia en que en Martin i la seva muller ens van venir a recollir a l’aeroport. Mentre ella parlava amb un de nosaltres, ell feia veure que ens ajudava a posar les coses al cotxe. Portàvem grans maletots. Ell ni es va immutar. No va treure les mans de les butxaques, per més que fossin exagerats els meus esbufecs. El paio duia camisa negra, planxada i pantalonet curt. I, finalment, la pista que tot americà dona per deixar clar que és tan americà: mitjons blancs, estirats fins a mitja cama i sabates negres. Molt ben enllustrades, per cert. Després de mirar-me’l de cap a cap, vaig tenir la convicció que no ens ajudaria per a res. Algú que és capaç de sortir al carrer amb aquella fila, té suficientment rostre per ni haver de dissimular la mala educació. En poc temps vaig veure que els pantalons del matrimoni els duia ella. Així és que en Martin gaudia i molt tocant-li els nassos, a mode de rebequeria. No calia muntar cap numeret públic. Quedava ben satisfet encara que només fos ell sol qui tingues consciència de l’objectiu assolit. En Martin mantenia un somriure fals de forma permanent, que podia esclatar en qualsevol moment. Ara, la clau de la seva vertadera felicitat la hi vaig trobar un dia a l’habitació dels mals endreços, que era territori de gestió exclusivament seva. Rere un armari, amagat per un altre armari, hi havia una col·lecció de Playboys que es remuntava a deu anys abans. En fer la descoberta vaig perdonar-li-ho tot de cop. Més que un fill de puta, en Martin era un perfecte infeliç.