divendres, 15 de maig del 2009

Aquelles ulleres fosques

La combinació formada entre en Martin i el seu fill era difícil de desxifrar. Entre el somriure de hiena d’un i la cara de pòker de l’altre, el millor que podia passar-te era no haver de quedar una estona a soles amb llur companyia. El noi, depenent de amb quin peu s’havia llevat, tant podia ser en Richard o bé en George. Podia la cosa, també, oscil·lar entre Ritchie o Georgie. Vaig demanar-ho -solament un cop, no vaig gosar a més- el perquè de tal combinatòria baptismal, però una d’aquelles rissotades de són pare em van esgarrar l’explicació. Potser millor, perquè em sembla que el raonament era d’allò més sonat. Tenia a veure amb l’estat d’ànim del seu “jo” més superficial i alguna altra mena de “jo” que no vaig arribar a comprendre. El cas és que el puto Richard/George era un gran neuròtic. Acostumava anar a tot arreu amb unes ulleres negres. Suposo que eren de sol. Però no se les treia mai, ni per dinar. En una ocasió les va anar pujant lentament i se les va deixar damunt del cap. Em va dir: fins que no t’ho digui no em facis ni una pregunta més. No penso contestar cap pregunta més. Ha quedat clar?. Claríssim, vaig replicar. En Ritchie/Georgie va romandre amb un posat de quasi absent. Era com un robot, amb la mirada sempre al front. Ens vam acollonir i molt. Em va fer saber aquesta advertència mentre conduïa. D’altra banda, fou collonut. Vam començar a dir-li el nom del porc en català. Jo els vaig proposar de tocar-li els collons fent-li una pregunta més, que havia de resultar definitiva i que li trauria de sobte tota aquella tonteria: saps que ton pare col·lecciona revistetes?. Hahahahaha. Ens vam descollonar intentant variacions sobre aquesta pregunta, cada vegada més pujadeta de to. A veure quina seria la que li podia fer tornar a treure solemnement les ulleretes fosques, tant de mosca collonera. Vam concloure que a en Richard/George li anava el fisting. Que si remenàvem bé per l’habitació en la qual son pare tenia erigit el santuari de ties conilles, segur que hi trobaríem alguna cosa que ho superaria amb escreix. Te’l quedaves mirant un sol moment i veies que aquell paio no petava rodó. Que unes bones tetes, per més esculturals que siguin, no li feien fred ni calor.

dijous, 14 de maig del 2009

En Martin: una ombra

Vaig recordar el dia en que en Martin i la seva muller ens van venir a recollir a l’aeroport. Mentre ella parlava amb un de nosaltres, ell feia veure que ens ajudava a posar les coses al cotxe. Portàvem grans maletots. Ell ni es va immutar. No va treure les mans de les butxaques, per més que fossin exagerats els meus esbufecs. El paio duia camisa negra, planxada i pantalonet curt. I, finalment, la pista que tot americà dona per deixar clar que és tan americà: mitjons blancs, estirats fins a mitja cama i sabates negres. Molt ben enllustrades, per cert. Després de mirar-me’l de cap a cap, vaig tenir la convicció que no ens ajudaria per a res. Algú que és capaç de sortir al carrer amb aquella fila, té suficientment rostre per ni haver de dissimular la mala educació. En poc temps vaig veure que els pantalons del matrimoni els duia ella. Així és que en Martin gaudia i molt tocant-li els nassos, a mode de rebequeria. No calia muntar cap numeret públic. Quedava ben satisfet encara que només fos ell sol qui tingues consciència de l’objectiu assolit. En Martin mantenia un somriure fals de forma permanent, que podia esclatar en qualsevol moment. Ara, la clau de la seva vertadera felicitat la hi vaig trobar un dia a l’habitació dels mals endreços, que era territori de gestió exclusivament seva. Rere un armari, amagat per un altre armari, hi havia una col·lecció de Playboys que es remuntava a deu anys abans. En fer la descoberta vaig perdonar-li-ho tot de cop. Més que un fill de puta, en Martin era un perfecte infeliç.

dimecres, 13 de maig del 2009

Pirats, com nosaltres

Als Estats Units hi has d’anar amb un projecte concret, amb un objectiu molt ben definit. Aquest país es va fer amb tiralínies. Tot és bastant seriat i per a un europeu com jo pot de seguida fer-se-li feixuc. Invertir tot el temps exclusivament en oci pot acabar girant-se en contra. Agafen unes ganes de sortir corrents que no pararies fins arribar a algun dels Pols. Veient Paris,Texas del Wim Wenders ens van agafar moltes ganes d’anar cap allí. Aquesta mena de piradures no les havíem vist mai encara. Ara me n’adono de la santa innocència que gastàvem. A poc que surtis aquella sordidesa te la pots trobar per arreu. És un dels senyals que caracteritzen la bona salut del món capitalista. Sempre genera aquesta mena de serrells humans. Els Estats Units, però, són molt més que això o que l’altre mena de sonats que tanta tirada van tenir per aquí, tipus Rambo o Schwarzenegger. Aquí sempre ens ha arribat la versió més deplorable d’Amèrica. Mirem massa cap allí i oblidem mirar-nos al mirall. Nosaltres tampoc acabem de fer precisament goig.

dimarts, 12 de maig del 2009

Direcció Amèrica

Tot el que sabíem d’Amèrica ens ho havia subministrat en George Lucas. Ens va interessar i molt la nissaga que conforma la Guerra de les galàxies. Tot i ser un vulgar còmic fet en suport de cel·luloide, trobàvem que tenia missatge. Allò de “La Força” ens fascinava. Vam arribar als Estats Units pensant que era Hollywood, de pel·lícula. Només aterrar a l’aeroport de Los Angeles ja ens vam adonar que allò era molt diferent. Els qüestionaris i la mala llet que gasten a la duana vertaderament no els trobes per enlloc més. Sort que només sortir d’allí feia un soleiet que colorava magníficament el dia i l’humor.