Aquelles ulleres fosques

La combinació formada entre en Martin i el seu fill era difícil de desxifrar. Entre el somriure de hiena d’un i la cara de pòker de l’altre, el millor que podia passar-te era no haver de quedar una estona a soles amb llur companyia. El noi, depenent de amb quin peu s’havia llevat, tant podia ser en Richard o bé en George. Podia la cosa, també, oscil·lar entre Ritchie o Georgie. Vaig demanar-ho -solament un cop, no vaig gosar a més- el perquè de tal combinatòria baptismal, però una d’aquelles rissotades de són pare em van esgarrar l’explicació. Potser millor, perquè em sembla que el raonament era d’allò més sonat. Tenia a veure amb l’estat d’ànim del seu “jo” més superficial i alguna altra mena de “jo” que no vaig arribar a comprendre. El cas és que el puto Richard/George era un gran neuròtic. Acostumava anar a tot arreu amb unes ulleres negres. Suposo que eren de sol. Però no se les treia mai, ni per dinar. En una ocasió les va anar pujant lentament i se les va deixar damunt del cap. Em va dir: fins que no t’ho digui no em facis ni una pregunta més. No penso contestar cap pregunta més. Ha quedat clar?. Claríssim, vaig replicar. En Ritchie/Georgie va romandre amb un posat de quasi absent. Era com un robot, amb la mirada sempre al front. Ens vam acollonir i molt. Em va fer saber aquesta advertència mentre conduïa. D’altra banda, fou collonut. Vam començar a dir-li el nom del porc en català. Jo els vaig proposar de tocar-li els collons fent-li una pregunta més, que havia de resultar definitiva i que li trauria de sobte tota aquella tonteria: saps que ton pare col·lecciona revistetes?. Hahahahaha. Ens vam descollonar intentant variacions sobre aquesta pregunta, cada vegada més pujadeta de to. A veure quina seria la que li podia fer tornar a treure solemnement les ulleretes fosques, tant de mosca collonera. Vam concloure que a en Richard/George li anava el fisting. Que si remenàvem bé per l’habitació en la qual son pare tenia erigit el santuari de ties conilles, segur que hi trobaríem alguna cosa que ho superaria amb escreix. Te’l quedaves mirant un sol moment i veies que aquell paio no petava rodó. Que unes bones tetes, per més esculturals que siguin, no li feien fred ni calor.